Amb un bon Projecte Pedagògic

Quines característiques tindria la metodologia didàctica ideal? Quins aspectes en frenen l’aplicació (recursos, formació, temps, planificació…)?

La metodologia didàctica ideal és com l’unicorn blau, no existeix. I no pot existir perquè no tots els centres ni els sistemes educatius pretenen que el seu alumnat aprengui el mateix. No hi ha metodologia bona ni dolenta, perquè depèn d’allò que s’ha d’aprendre. La metodologia didàctica és un mitjà i, per tant, no té una fi en si mateixa. És l’aprenentatge que pretenem aconseguir el que té una fi en si mateix, per això l’anomenem finalitat educativa, i qualsevol metodologia didàctica hauria de ser tan sols un mitjà per aconseguir aquest aprenentatge. Per això és inadequat adoptar metodologies didàctiques “innovadores” sense una reflexió sobre allò que volem que aprenguin els nostres alumnes. O pitjor encara, adoptar-les perquè les considerem bones per si mateixes, perquè són modernes, perquè les tenen les escoles de referència o perquè ho recomana l’autor de moda. El que sí que podem afirmar és que hi ha metodologies didàctiques més o menys adequades en funció de la seva capacitat per proveir un ensenyament que porti als aprenentatges pretesos.

És necessari que els centres formatius es replantegin les seves metodologies a l’hora de dissenyar un curs?

Depèn. El que cal segurament és que els centres formatius tinguin clara una visió compartida de l’aprenentatge que volen aconseguir. És a dir, que tot el seu professorat, equip directiu i comunitat educativa tinguin clar i combreguin amb un mateix perfil competencial de l’alumne que pretenen formar i que treballin des de cada aula i des de cada decisió de centre per aconseguir-ho. A partir d’aquí, en funció de la realitat de cada centre, seria possible definir si cal replantejar metodologies o més aviat reconèixer el que ja es realitza com a adequat perquè els alumnes aprenguin.

Quines diferències hi ha entre la innovació i la creativitat?

Entenc que són dos conceptes els quals tenen relació però que es refereixen a qüestions diferents. Per a mi, la creativitat té més a veure amb la capacitat de buscar nous camins, alternatives i de construir, dissenyar o inventar alguna cosa que abans no existia. És l’activitat humana que més ens acosta al “Diví” i que ens diferencia de la resta d’espècies.

En canvi, la innovació per a mi és un procés pel qual s’arriba a una nova solució que millora la forma en què realitzem una tasca per aconseguir un resultat o producte final adequat. Per tant, la innovació requereix creativitat, però també requereix pensar en l’optimització, en l’eficiència i l’eficàcia, pensar les persones que intervenen en el procés i en el context on es desenvolupa. En innovació, interessa sobretot aconseguir un nou resultat més adequat. Canviar per arribar al mateix resultat no és molt innovador. Dir en un centre que vam implantar una metodologia molt innovadora per acabar amb els mateixos resultats en l’aprenentatge dels alumnes no té sentit. De la mateixa manera, de vegades la innovació no passa per desenvolupar alguna cosa nova del tot, sinó per fer més eficient, més consistent o donar-li un altre enfocament a allò que ja vam realitzar al centre.

Quins aspectes dificulten la innovació educativa i quins la propicien?

La nostra professió docent és una de les més complexes que existeixen, atès el nombre de variables interrelacionades que afecten el resultat de l’aprenentatge, factors relacionats amb l’aula, amb la família i amb l’entorn sociocultural de cada alumne. Aquesta complexitat dificulta la presa de decisions sobre què i com innovar. A més, en la nostra cultura professional encara persisteix la idea que cada docent té la seva aula, els seus alumnes i el seu programa. Encara no s’ha generalitzat la idea de pensar que són les nostres aules, els nostres alumnes i el nostre programa. Això dificulta la generalització de les innovacions, la seva consistència i la seva viabilitat a llarg termini, per la qual cosa costa veure nous resultats en l’aprenentatge dels alumnes. En general, en educació és fàcil deixar-nos portar per la inèrcia. Cada any es pot fer el mateix i seguir funcionant. Segons l’informe TALIS (Teaching and Learning International Survey) sobre la pràctica educativa dut a terme per l’OCDE en 32 països, es confirma aquesta tendència ja que suggereix que els docents, a diferència d’altres professions, comencen a fer classe sense la idea clara que amb els anys la seva pràctica professional d’veurà transformada per la investigació.

D’altra banda, si pensem en aspectes que propiciïn la innovació, sabem que l’única forma d’innovar és fer-ho de manera que tots els docents d’un centre adoptin pràctiques educatives que siguin comuns. Una metodologia que només implementen uns quants docents no pot considerar-se una innovació perquè, quines possibilitats té d’influir en el resultat global de l’aprenentatge en els nostres estudiants? Sense la consistència adequada, el resultat no serà mai l’esperat. Hi ha una diferència entre una innovació que garanteix un resultat d’aprenentatge i una anècdota que pot ser interessant per a qui l’aplica però és poc eficient per a qui la rep.

En el seu llibre “8 idees clau per transformar la pràctica educativa” posa l’accent en la necessitat de buscar la qualitat a l’aula, com s’identifiquen les pràctiques educatives adequades?

Tots els informes que es fan sobre qualitat educativa afirmen que la qualitat no pot arribar més enllà de la capacitat dels docents per desenvolupar una pràctica educativa adequada. Abans, però, de preguntar què és una bona pràctica educativa, ens hem de fer dues preguntes anteriors. La primera és “Quin aprenentatge volem aconseguir, és a dir, què han de saber, saber fer i ser els alumnes en acabar la seva formació?”. D’aquesta manera tindrem un primer referent, en aquest cas ideològic, per determinar una pràctica educativa adequada. Si sabem el que volem aconseguir en els alumnes, la segona pregunta és: “¿I això, com s’aprèn?”. La resposta a aquesta pregunta és tècnica, i per tant, hem de contestar-des dels principis psicopedagògics de l’aprenentatge, és a dir, al que sabem sobre com aprenem les persones.
Un cop contestades aquestes dues preguntes, ja podem preguntar-nos: “I això, com s’ensenya?”. La resposta serà la pràctica educativa més adequada.
Un exemple és el següent: si volem que els nostres alumnes sàpiguen argumentar quan acabin la seva formació, i vam determinar que existeix un principi de l’aprenentatge el qual ens diu que les persones aprenem l’argumentació a partir de models i pràctica consistent d’allò més simple a allò més complex, amb ajuda i reflexió, llavors ja sabem com hauríem d’ensenyar a les aules. En totes elles hauria d’haver activitats que incloguessin aquests passos per garantir que els nostres alumnes realment dominessin l’argumentació en acabar els seus estudis.

Quina importància té l’avaluació per garantir la qualitat a l’aula?

L’avaluació és molt important, com en qualsevol procés de millora contínua i d’actuació reflexiva. Ara bé, el problema és que en educació, moltes vegades tenim un concepte de l’avaluació com “sancionadora”, és a dir, creada per posar una nota (com fem els docents amb els nostres alumnes). Per això, els professors i mestres són tan reticents a les avaluacions docents. La solució passa per crear un espai de reflexió i anàlisi de la pràctica educativa que no porti a la sanció, sinó a la millora contínua de la pràctica educativa, en un cicle que permeti analitzar el que fem a les aules, millorar-lo de forma col·laborativa i reconèixer les millores efectives en les aules. Un cicle que, per cert, és l’ànima de qualsevol sistema de qualitat. A l’Institut Escalae hem desenvolupat un instrument d’anàlisi que anomenem Autodiagnòstic Pedagògic i que permet a cada docent fer una reflexió individual i anònima de la seva pràctica per després integrar les dades amb els altres membres d’un claustre i crear un mapa del que passa dins de les aules. Quan aquest procés es presenta de forma constructiva funciona molt bé. Portem aplicant aquest procés els darrers 7 anys amb centenars de centres escolars i universitats. Sense ser obligatori, fins al moment mantenim una participació de més del 90%.

És necessari que els docents rebin més formació per facilitar la innovació metodològica a l’aula?

El que cal és que els docents facin un aprenentatge adequat en funció de la innovació metodològica comuna que s’hagi decidit posar en marxa. Aquest aprenentatge passa per construir conceptes i coneixements pedagògics comuns, dominar tècniques i habilitats concretes, així com interioritzar actituds i demostrar competències en la pràctica. La formació a l’ús, aquella dels cursos, cursets, tallers i seminaris té molt poca eficàcia, ja que només atén, principalment, a la socialització i comprensió de conceptes. És molt difícil que un docent arribi a dominar tècniques de treball per aplicar a la seva aula, només per assistir a una formació. Normalment, els centres estaran desaprofitant recursos econòmics, temps i esforç dels seus docents, ja que molt pocs seran capaços de fer la transferència de la teoria a la pràctica sense l’ajuda adequada. Per tant, és molt important que els centres procurin un entorn adequat en el propi centre ia les aules amb suport, recursos i temps suficient perquè els professionals de l’educació arribin a dominar les competències que impliquen la innovació metodològica a la seva aula. Seria interessant que aquest entorn adequat per a l’aprenentatge docent es realitzarà fonamentat en la pràctica reflexiva a través de comunitats d’aprenentatge professional, on els docents tinguessin l’oportunitat de construir acords sobre la innovació metodològica a realitzar, poguessin compartir les seves pràctiques en funció d’aquests acords i finalment, arribessin a generar hàbits docents col·lectius. Aquest model de treball és el que portem acompanyant des de fa un temps amb resultats notables per a la innovació pedagògica i la qualitat de la pràctica educativa.